diumenge, 31 de març del 2013

ABRIL A CAPAIMONA ( I )

ELS MASOS DE CAPAIMONA

 UNA APROXIMACIÓ FINS EL  SEGLE XVII


Capaimona era una alqueria del terme de Xeroles, situada a les planes entre la Vall d'Alcalà i la vessant del barranc de Malafí, és a dir, entre els actuals termes de la Vall d’Alcalà i Tollos.


Mas de baix

Els seus orígens són indeterminats. Segons les Trobes de mossèn Jaume Febrer, el rei Jaume I va repartir després de la conquesta cases i terres de Capaimona  a Bernat Monredó i a Guillem Belenguer. Però el problema és que aquesta obra és un clar exemple de falsificació literària que no està, en absolut, redactada al segle XIII, així que el primer esment realment documentat  és de 1409, i el trobem grafiat de forma molt diversa: Capaymona, Copomona, Capamona, Capellamaymon o Capellamaymona.

Mas de dalt

Potser una de les primeres coses que ens sorprenga és el nom del lloc, és a dir, el significat del topònim. En aquesta qüestió, com en altres, els estudiosos no es posen d’acord.
Així per a l’insigne romanista Joan Coromines, provindria de l’hispanoàrab qapaimuna, diminutiu de quabman, campus magnus. En canvi, Carme Barceló el documenta en 1455 com Castell Maymona, i evolucionaria de CA (castell, casa) MAYMONA, essent Maimona la feminització del nom de persona d’origen àrab Maimó (Maimun).

Restes de l'antiga mesquita i ermita
FONT: ISAAC DONOSO

Aquest llogaret, primer mudèjar, després morisc, tenia 4 cases en 1563 i 13 en 1602. Segons alguns estudis, disposava d’una mesquita, després reconvertida en una ermita dedicada a sant Lluís Beltrán. En decretar-se l’expulsió dels moriscos en 1609, Capaimona deixa d’aparèixer com a lloc ( no el trobem en el cens de 1646) i, sembla, es transforma en una explotació agropecuària.

 CAPAIMONA AL SEGLE XVIII

Del segle XVIII disposem un document, creiem que inèdit, que ens parla d’aquest llogaret en començar el segle XVIII, si bé de manera fragmentària.
Es tracta d’un capbreu atorgat per Lluís Andrés Sales, veí de la vila de Planes, a favor de l’Almirall d’Aragó el 21 de juliol de 1717. Conforme al seu contingut, comprovem com moltes de les antigues cases morisques havien estat reduïdes a corrals de ramats, molts d’ells derruïts, restant-ne sols dempeus dues. També es força interessant la referència a la casa de neu, a més de l’enorme propietat de la hisenda del seu propietari: 100 jornals de terra ( unes 600 fanecades).
El reproduïm textualment, llevat d’alguna petita modificació:

Llois Andres, Generos de la Villa de Planes, y per ell Don Joan de Orduña, son Nebot, Cabreva =
-         Primo, una casa situada en lo Lloch de Capa y Mona, que afronta ab corrals derrohits de dit Lloch, y ab Asagador de la Font, tenguda a cens de quatre sous, ab Lloysme y fadiga...
-         Ytem, altra casa en dit Lloch ab un corral contiguo en dit Llog, que afronta ab la Montaña de la Señoria, ab terra del confesant y camí que ba a la Casa de Neu, tenguda a cens de cinch sous de Lloysme y fadiga...
-         Ytem una Casa de Neu situada en dita Montaña y territori de Capa y Mona, a cosa de unes cinquanta pases de la Casa antigua, que afronta per totes parts en la Montaña, tenguda a cens de quatre diners cada un any.
-         Ytem cent jornals de terra forana situats en dit terme de la Vall de Seta territori de Capa y Mona o aquells que seran, que afronta en terme de Alcalà, en terme de Gallinera y en terme de Ebo, y en terme de Castells, y en la Serra del Faro y Territori de Tollos, y en les terres de Miquel Nadal, y en territori de Benimasot, y en terme de Beniaya, tengua a sis diners per jornal, ab Loysme y fadiga... y particions de Grans a la setena...
( Arxiu Històric Nacional. Secció Osuna, Caixa 1370, Document 20)

Plànol de finals del segle XVIII. FONT: AHN.OSUNA


 DADES DEL SEGLE XIX

Pel que fa al segle XIX, Pascual Madoz ens subministra una sucosa informació en el Dicccionario geografico-estadistico de España y  sus posesiones de Ultramar ( 1846):

CAPAIMONA: pequeña ald. de la provincia de Alicante, partido judicial de Conceitayna, term. jurisd. de Tollos : Situación al N. de este pueblo á la dist. de 1 leguas con 2 Casas , á propósito para las labores del campo , y una ermita arruinada bajo la advocacion de San Luís Beltran. El Terreno que la circunda forma un pequeño y frondoso valle , todo de secano y de regular calidad, que Prod. trigo, cebada y vino: se sostiene algún poco de ganado lanar, y hay caza de perdices, conejos y liebres. Pobl. : 2 vec. 12 almas, dependiendo de lo ecl. de Facheca.

Finalment, en el Nomenclátor de los pueblos de España (1858), se’ns diu que era una partida rural de Tollos amb dos cases on vivien 12 persones.

dissabte, 16 de març del 2013

L'ATZÚBIA-PEGO-L'ATZÚBIA PEL PLA DEL MISERÀ I LA COMA


EXCURSIÓ A PEU
L’Atzúbia - Asmeites - El Miserà - La Coma
- Camí de Salamona - L’Atzúbia
10 de març de 2013

Matí assolellat. Algun núvol i una mica de vent. Les 8,30 del matí, el cantó de la Font de l’Atzúbia comença a omplir-se de gent. Porten motxilles i bastons, bon calcer i roba d’abric. Qüestió preventiva. Els senderistes de Benimataix. Espai de Cultura de l’Atzúbia i Forna esperen impacients els companys de Marge Gros de Daimús. No és la primera vegada que coincideixen fent una caminada, però és la primera vegada que ho fan oficialment, conjuntament. Com la primera vegada que el nuvi  anava a ca la núvia.
Salutacions, presentacions i animació.
Comença aviat la caminada. Passen pel popular carrer de les Portelles direcció al camí Fondo, altrament dit de Cocentaina, i es dirigeixen a l’antiga era de la Creu. Es realitza la necessària foto oficial. Es palpa satisfacció, gresca, exultació. 



Reinicien la marxa pel camí de les Forques envers la senda de l’Asmeita. El trajecte és conegut, no debades ja l’han trepitjat en altres ocasions. Però el contrast entre bancals de tarongers  i de secà sempre resulta encisador. 


En iniciar la suau ascensió cap a l’Ombria el paisatge canvia dràsticament: pins, matollars i bancals abandonats de garrofer i oliveres decoren un preciós sender de pedra seca en altres temps molt transitat pels camperols del poble. Ara és quasi una relíquia miraculosament conservada. 


En arribar al camí de l’Ombria recorden de nou que són a les proximitats d’on es va trobar, fa ja més de mig segle,  un tresoret format per un centenar de monedes.
Després de rememorar aquest fet, prossegueixen el passeig. El recorregut continua essent magnífic. El Gelibre vetlla per ells dolçament. 



L’alternança de núvols i sol i amb una temperatura agradable fa que la marxa siga agradívola. Molt prompte arribem a l’Asmeita i decideixen donar-se una treva: és hora de pegar un mos. Sota els ametlers d’un ampli bancal, benimataixers i margegrossers conversen mentre assaboreixen la vianda. És temps també de conversar, de canviar impressions, d’enraonar. 


 Després de gustejar l’ambrosíaca mistela, continuen la caminada per un sender costerut que els mena dalt del Tossal Gros. La pebrella els aromatitza la suau i breu ascensió.


En arribar dalt, agafen el camí asfaltat que puja de l’Atzúbia al pla del Miserà. En l’altiplà, entre casetes aïllades i terra rogenca, es percep un ambient delectable: són a una espècie de reialme on el seu sobirà és l’assossec i la seua reina la placidesa.


A partir d’ací els senderistes comencen a fragmentar-se. Uns decideixen fer camí, mentre que altres, aquells qui trepitgen  per primera vegada aquest indret, queden presos de la seua bellesa i resten quasi immòbils: requereixen temps per a paladejar el paisatge.


Amb parsimònia, aviat agafen la senda de la Coma. La vista de la vall de Pego és impressionant. I els commou! Entre una densa vegetació, cada revolt és una grata sorpresa.


 En arribar a una petita clariana protegida per uns esvelts pins, s’aturen. I escolten històries de bandolers pegolins, de crims passionals, de revenges, d’aquells temps no tan llunyans on la vida d’una persona no valia un bocí de pa. 


Es produeix una mena de catarsi col·lectiva. Però prompte desperten d’aquest món oníric que s’havia creat i reprenen amb ganes el descens cap a Pego. Travessen el Calvari i es dirigeixen cap al camí de la Salamona, antic camí vell entre l’Atzúbia i Pego. 

 Han deixat enrere la muntanya i de nou el protagonisme és del taronger. Travessen per partides el nom de les quals es remunten a l’època àrab: el Massil, l’Atzaïla...


En un tres i no res arriben a l’Algepsar. L’Atzúbia es troba a un feble tir de pedra, cosa que fan per la font de Llavar.
El recorregut ha acabat. I sembla que el nuviatge ha collat, potser acabe en matrimoni, però això ja és un altre tema.