EXCURSIÓ A PEU
L’Atzúbia - Asmeites - El Miserà - La Coma
- Camí de Salamona - L’Atzúbia
L’Atzúbia - Asmeites - El Miserà - La Coma
- Camí de Salamona - L’Atzúbia
10 de març de 2013
Matí assolellat. Algun núvol i una mica de vent. Les
8,30 del matí, el cantó de la Font de l’Atzúbia comença a omplir-se de gent.
Porten motxilles i bastons, bon calcer i roba d’abric. Qüestió preventiva. Els
senderistes de Benimataix. Espai de Cultura de l’Atzúbia i
Forna esperen impacients els companys de Marge
Gros de Daimús. No és la primera vegada que coincideixen fent
una caminada, però és la primera vegada que ho fan oficialment, conjuntament.
Com la primera vegada que el nuvi anava
a ca la núvia.
Salutacions, presentacions i animació.
Comença aviat la caminada. Passen pel popular
carrer de les Portelles direcció al camí Fondo, altrament dit de Cocentaina, i
es dirigeixen a l’antiga era de la Creu. Es realitza la necessària foto
oficial. Es palpa satisfacció, gresca, exultació.
Reinicien la marxa pel camí
de les Forques envers la senda de l’Asmeita. El trajecte és conegut, no debades
ja l’han trepitjat en altres ocasions. Però el contrast entre bancals de
tarongers i de secà sempre resulta
encisador.
En iniciar la suau ascensió cap a l’Ombria el paisatge canvia dràsticament:
pins, matollars i bancals abandonats de garrofer i oliveres decoren un preciós
sender de pedra seca en altres temps molt transitat pels camperols del poble.
Ara és quasi una relíquia miraculosament conservada.
En arribar al camí de l’Ombria recorden de nou que
són a les proximitats d’on es va trobar, fa ja més de mig segle, un tresoret format per un centenar de
monedes.
Després de rememorar aquest fet, prossegueixen el passeig. El
recorregut continua essent magnífic. El Gelibre vetlla per ells dolçament.
L’alternança de núvols i sol i amb una temperatura
agradable fa que la marxa siga agradívola. Molt prompte arribem a l’Asmeita i
decideixen donar-se una treva: és hora de pegar un mos. Sota els ametlers d’un
ampli bancal, benimataixers i margegrossers conversen mentre assaboreixen la
vianda. És temps també de conversar, de canviar impressions, d’enraonar.
Després
de gustejar l’ambrosíaca mistela, continuen la caminada per un sender costerut
que els mena dalt del Tossal Gros. La pebrella els aromatitza la suau i breu
ascensió.
En arribar dalt, agafen el camí asfaltat que puja
de l’Atzúbia al pla del Miserà. En l’altiplà, entre casetes aïllades i terra
rogenca, es percep un ambient delectable: són a una espècie de reialme on el
seu sobirà és l’assossec i la seua reina la placidesa.
A partir d’ací els senderistes comencen a
fragmentar-se. Uns decideixen fer camí, mentre que altres, aquells qui
trepitgen per primera vegada aquest indret,
queden presos de la seua bellesa i resten quasi immòbils: requereixen temps per
a paladejar el paisatge.
Amb parsimònia, aviat agafen la senda de la Coma.
La vista de la vall de Pego és impressionant. I els commou! Entre una densa
vegetació, cada revolt és una grata sorpresa.
En arribar a una petita clariana
protegida per uns esvelts pins, s’aturen. I escolten històries de bandolers
pegolins, de crims passionals, de revenges, d’aquells temps no tan llunyans on
la vida d’una persona no valia un bocí de pa.
Es produeix una mena de catarsi col·lectiva.
Però prompte desperten d’aquest món oníric que s’havia creat i reprenen amb
ganes el descens cap a Pego. Travessen el Calvari i es dirigeixen cap al camí
de la Salamona, antic camí vell entre l’Atzúbia i Pego.
Han deixat enrere la
muntanya i de nou el protagonisme és del taronger. Travessen per partides el
nom de les quals es remunten a l’època àrab: el Massil, l’Atzaïla...
En un tres i no res arriben a l’Algepsar. L’Atzúbia
es troba a un feble tir de pedra, cosa que fan per la font de Llavar.
El recorregut ha acabat. I sembla que el nuviatge
ha collat, potser acabe en matrimoni, però això ja és un altre tema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada