PROGRAMACIÓ DE MARÇ

EIXA DONA ÉS TON PARE

BENIMATAIX TEATRE

DIUMENGE 24 DE FEBRER

SALÓ D’ACTES DEL TELECLUB (L’ATZÚBIA)

PREU ENTRADA: 5 EUROS

El grup pegolí   TRES I NO RES TEATRE, presenta l’obra ‘Eixa dona és ton pare’, tota una aposta d’allò que algú ha anomenat humor “rural” on s’enllacen tres monòlegs inspirats en les converses de bar i que empren el llenguatge de barra. Tres monòlegs d’obra col•lectiva protagonitzats per Carolina Ferrer, ‘El Gamba’ i ‘Blas’

Aquesta obra “és un carregador de piles” que t’assegura “un any més de vida”, asseveren els seus protagonistes, Juan Perelló (Blas), Carolina Ferrer, José Vicente Arbona (El Gamba) i César Monzonís.

“Eixa dona és ton pare” fou escrita per José María Beltrán Pérez,  autor teatral nascut a València el 21 agost de 1917 i mort a la mateixa ciutat el 16 setembre de 1986 . Va ser durant molts anys empresari del teatre Alkazar de València, dedicat a diferents gèneres: comèdia , revista , sarsuela i varietats . L'any 1950 , va estrenar al Teatre Serrano de València, la seva comèdia El iaiet premiada als Jocs Florals de Lo Rat Penat . Posteriorment van ser estrenades De Cuba a Dénia i parà en Russafa , De bona raça, Les tres dons de Pacorro i Eixa dona és ton pare que va ser representada  en nombroses ciutats i traduïda per Antonio Fontán al castellà .

RUTA DE FEBRER

PELS RECINGLES DEL GELIBRE

Diumenge 3 de febrer, popular dia de sant Blai, no ens van posar l’os, però Benimatiax ens va oferir una espectacular ruta per alguns dels llocs més emblemàtics del nostre terme.

Puntualment, potser exagerem, vam eixir del cantó la Font passades les 8,30 del matí. Bol sol, frescoreta i  vent . Ens dirigirem pel carrer del Dalt a les escales de l’antiga era de la Creu i ens férem la foto oficial, no fos que pel camí algú es perdera o canviara de pensar.

La marxa començà a bon ritme, com el bon vi que provàrem en el tast de dissabte anterior: L’Infernale. (Possible joc de paraules). El camí era planer, però en deixar a mà dreta el que menava a les Vinyetes, es va fer més costerut. Però la marxa no afluixava. 

En un tres i no res ens trobàvem a la partida del Castell, lloc on s’iniciava la pujada fins la fortalesa de Gallinera. 

Però el ritme no minvava. Els senderistes semblàvem panxacontents, però de segur que per a més d’un o d’una, la processó anava per dins. El fet és que en poc més d’una hora ens trobàvem esmorzant  als peus del castell de Gallinera. No teníem fred, però en trobar-nos en un lloc ombrívol, acabàrem la menja amb relativa rapidesa. 

Ara venia la part més atractiva de l’itinerari. En efecte, agafàrem el sender que transita per baix dels recingles del Gelibre. 

 La vista era impactant: davant nostre s’obria imponent la Mediterrània que besava la costa, sense vergonya. La marjal, el Montgó, Segària... entre altres tòtems de la nostra terra els teníem al nostre abast. 

I l’Atzúbia, que es veia preciosa. I dalt, el totpoderós Gelibre. Rius de pedra naixien inopinadament i travessàvem el caminoi: eren els recingles. 

Algú agosarat va intentar crear un nou esport: el recinglesport , no sabem si amb massa èxit.

Sempre estupefactes, continuàrem impassibles la nostra caminada. 

Aviat ens trobàrem dalt del Miserà, on regnava el més absolut silenci. Seguírem ara per una carretera de muntanya envers la desviació cap a l’ Atzúbia. 

Carretera empinada, però vista extraordinària. De seguida agafàrem un sender que naixia a mà esquerra i que ens va portar  ràpidament  a l’Asmeita, on retérem honors al venerable pou de l’Asmeita.

Ara tocava tornar al poble, cosa que férem pel camí de la Raconada, deixant a la nostra esquerra la bufona Milotxa.

La ruta havia finit. I diuen que se sentí donar   un  vítol a Benimataix. Érem a sant Blai!