divendres, 5 d’abril de 2013

CAPAIMONA. LA LLEGENDA ( II )


ELS MASOS DE CAPAIMONA
LA LUCTUOSA LLEGENDA

Va ser cap a la dècada dels anys 40 del segle passat quan el mas de Capaimona va ser definitivament abandonat. A partir d’aquesta època va començar el lent però progressiu assolament d’aquest petit caseriu poblat durant fins aleshores per dos o tres famílies, ruïna afavorida pel continu espoli de part de les seues dependències. Una bona mostra de l’estat en què es trobava el lloc el podem comprovar a partir d’una visita realitzada en començar la dècada dels anys 80 del segle passat[1]. Si el viatger ja constatava la situació de degradació dels masos, a hores d’ara s’hi troba pitjor. Però deixem a l’autor que ens conte com va trobar els masos i ens relate  el que s’ha anomenat la llegenda de Capaimona. Ens diu Arturo Moreno...

Corrían los primeros años de la década de 1980, cuando un sábado brumoso dirigí mis pasos hacia un barranco recóndito, dentro de la Vall de Alcalá (Alcalá de la Jovada).
Por aquel entonces, solo había acceso desde Vall del Seta (Balones, Benimasot, Tollos) o desde la Baronía de Planes a través de Margarida. Iba en busca de unos massos abandonados hace cuarenta años y que había leído en algún sitio que eran un buen ejemplo de lo que había sido en el pasado una explotación agrícola autárquica (autosuficiente). Cuando llevaba unos tres kilómetros de caminata desde el pueblo (percibiendo el perfume del romero, tomillo y salvia), me salió al encuentro un pequeño pero denso carrascal. Casi de inmediato, nada más salir del bosquecillo y con el fondo de la Sierra de Alfaro, aparecieron los altivos (a pesar de su abandono) Massos de Capaimona.
Se componían de dos casas de campo y de una capilla pequeña o ermita. Entré en la finca por una gran puerta con su arco estilo romano. Casi todas las piedras de sillería han sido robadas. El tamaño de la puerta se debía a que animales (mulos, caballos), carros y personas entraban por el mismo lugar.
Una vez en el patio principal, vi a mi izquierda los establos y a la derecha el lugar donde se depositan los racimos de uva (aún quedaban pequeñas líneas en la argamasa, indicando cada trazo un cántaro sacado del depósito). Al fondo estaba el corral y en la parte más alta estaba el palomar. Aún resistía una vieja higuera y un aljibe que recogía el agua de lluvia.
Admirando los arcos de la ruina se podían imaginar facilmente la belleza caduca de este edificio. Era una gran masía... en la que podían vivir fácilmente dos familias con hijos y abuelos. El tiempo ha pasado fugazmente y ya llevaba más de una hora en el lugar. Cuando ya pensaba en irme, observé unas formaciones rocosas planas con unos dibujos, como petroglifos, de formas redondas y con oquedades.
En ese momento, me sobresaltó un relámpago y al levantar la mirada descubrí junto a la puerta de la masia a un hombre mayor, de unos setenta años. Me dirijí hacia él (el camino de salida no me dejaba otra solución) y nos saludamos en mi mal valenciano (lo entiendo, pero no lo practico).
El agricultor me indicó que era de un pueblo cercano, que estaba jubilado y que de vez en cuando solía venir por aquí. Al decirme su nombre y apellidos, le indiqué que debia ser descendiente de los mallorquines que poblaron esta tierras, después de la expulsión de los moriscos. Se quedó sorprendido y enseguida me preguntó algunas cosas... hasta que cogimos un poco más de confianza. En ese momento, la lluvia arreció y nos resguardamos dentro de una sala de la casa, cigarrillos en mano y haciendo honor a la bota de vino. En ese momento, me preguntó si conocía la historia de estos massos y, al darle mi respuesta negativa, me la contó:

"Yo conocí a la última familia que vivió aquí; el padre se llamaba Tío Sebastián y dominaba a su familia como un verdadero dictador. Su palabra era ley y sus hijos le tenían un miedo atroz. Falleció su mujer, dicen de la mala vida que la daba, y el hijo mayor abandono la hacienda, quedándose solo con su hija. A ella no la dejaba salir de la masía, ni que tuviera tratos con nadie. Esta tiranía se hizo finalmente insoportable para la hija que un día se colgó de una viga. Aún queda gente mayor en los pueblos de la contornada que se acuerda de este suicidio".

Se quedo callado de una forma extraña, como si aún no hubiera concluído su relato. Yo sólo acerté a decir "¡qué triste historia!"
A todo esto había parado de llover, nos levantamos, salimos al campo, nos despedimos y antes de iniciar su camino giró varias veces la cabeza a derecha e izquierda, como asegurándose de que estábamos solos y me dijo bajando la voz:

La història no és trista, és pitjor: Se li va a penjar un fill, però en va perdre dos!

Apenas había salido de mi asombro, cuando mi buen amigo ya desaparecía por el barranco, dejándome solo ante la viga de la entrada.

Però la informació a la qual ha tingut accés MARGE GROS, si bé coincideix en part amb aquesta narració, aporta una sorprenent novetat, més trista si cap que la relatada. Però això, amb altres dades de Capaimona, ho deixarem per al darrer lliurament.



[1] ARTURO MORENO, La leyenda de los massos de Capaimona, en Asociación Cultural Alicante Vivo (www.alicantevivo.org/ 



 EL DESENLLAÇ

La llegenda dels masos de Capaimona ens havia despertar la curiositat. Ens remetia a uns temps mítics, llegendaris, fabulosos, que ja havien desaparegut. Què hi havia de cert en ella? Què hi havia de fantasia? Sense més aspiració que conèixer una mica més què va passar en realitat, però també com vivien i qui hi habitava, vam contactar amb tres persones perquè ens ajudaren en la seua recerca. Així, i no de forma casual, en vam cercar tres. Dues d’un poble molt pròxim a Capaimona ( de 86  i  53 anys respectivament), i una altra ( de 78 anys) que va residir durant un temps a Beniaia, a un tro d’escopeta dels masos. Malgrat que la memòria de vegades juga males passades, ens van proporcionar una informació molt sucosa, de la qual hem fet ús.
 Heu de disculpar-nos si no citem noms, ja que  que el tema que toquem és molt delicat, i malgrat que ja han passat bastants anys, encara està molt tendre, com diuen per ací.
Els masos eren comunitats autàrquiques capaços de produir tots els aliments i productes necessaris per a la seua subsistència: tenien la seua petita horta que destinaven al consum propi, però també obtenien cereals, fruites , raïm, olives... sense descomptar animals de corral i ramats. En el cas de Capaimona, els nostres informants ens indiquen que pertanyia a unes monges, sense indicar-nos d’on eren ni a quina orde, i les terres i cases les cedien als colons ( els masovers o “maseros”), generalment en règim de parceria ( en el qual el camperol que tenia arrendat el terreny havia de donar una part de la collita al propietari, i les despeses eren a càrrec dels dos), però també podia ser que foren arrendats ( a canvi d’una quantitat de diners a l’any). Però això no ho tenen molt clar els testimonis. A més les cases disposaven d’almàssera, cup, cisterna, forn, corral, colomer, celler...
Sembla que abans de la guerra civil van arribar a viure a Capaimona 3 famílies que provenien de llocs més o menys pròxims. En finalitzar el contracte podien renovar-lo o abandonar el lloc, com sembla que va ocórrer habitualment. Així, abans de la guerra civil coneixem el cas d’una  família que després deixar Capaimona, s’espargiren per  diferents pobles:  Margarida, Alcalà de la Jovada, Benàmer i l’Atzúbia. De fet, en aquest poble encara existeix el sobrenom dels “maseros”, fent esment a aquells que van hi van viure.
Les nostres fonts no tenen molt clara la cronologia, i ens indiquen que la darrera família que hi va residir allí fou els pares d’una tal Enriqueta, naturals de la vall d’Ebo, que en casar-se amb Modesto de Tollos, sembla que deixaren el lloc i es traslladaren a viure a Gandia. Això ocorria després d’acabar-se la guerra.
Durant un temps indeterminat va restar aquest antic llogaret abandonat, fins que s’hi assentaren una família de castellans que es dedicaven fonamentalment a la cria de vaques i bous, però per poc de temps, ja que aviat marxaren cap a Alcoi. Les seus propietàries, les monges, el van vendre a un important comerciant de la Font d’En Carròs. En l’actualitat pertany a una societat d’Oliva. En ser abandonat, començà la seua descurança i espoli que hui en dia observem.
Però, i què passa amb la llegenda? En el capítol  anterior havíem parlat d’una d’aquestes famílies que hi residia: la del tio Sebastià. En aquella informació se`l presentava com una persona amb un caràcter molt fort, un autèntic dictador, que amb el seu comportament feia la vida impossible tant a la seua dona com els seus fills. La seua esposa va morir dels disgustos, el fill abandonà el lloc i la filla, no podent suportar-lo, acabà penjant-se d’una biga de la casa.
Però en sabem més. Coneixem que el tio Sebastià va tenir quatre fills i una filla. Malgrat que estem al corrent dels nom d’ells, evitarem esmentar-los, mentre que el de la xica l’ignorem. Sí que ens diuen els informants que era molt guapa i tenia molts pretendents, fins que es va decidir a festejar. I ara comença l’autèntica tragèdia. Son pare, ens manifesta el declarant més major, va abusar d’ella i la va deixar embarassada. En assabentar-se el pare, i per evitar que fos descobert, la va matar i després la va penjar d’una biga del mas.  Però el fet no va estar demostrat i, malgrat que per tota la contrada en corria el rumor, aquest delicte  es va tapar.
Fou així com va ocórrer? Fou un simple rumor? Nosaltres simplement afegim una nova versió d’allò que s’ha anomenat la trista llegenda dels masos de Capaimona.
Més bonic i gratificant hagués sigut un final com el de l’antic poblat de la Queirola, dalt de Beniaia, com ens conta José Manuel Almerich[1]:

El tío Blanc de Planes y su familia fueron los últimos habitantes de la Queirola. Se marcharon tras acabar la guerra, justo el día que su hija, Roseta del Cel, bajó a pie de la aldea, vestida de novia para casarse en la iglesia de Beniaia, configurando una viva estampa del mejor cine de Berlanga. Roseta del Cel, recogiendo su cola blanca y el pelo envuelto por el viento, dejó atrás con lágrimas en los ojos, parte de su vida y su juventud, pero también un mundo de miserias y carencias que ya nadie quería recordar".

1 comentari:

  1. nunca bayan denoche por alli.la aorcada se parece ha todos los que se atreben a ir

    ResponElimina