dilluns, 4 de febrer de 2013

RUTA DE FEBRER



PELS RECINGLES DEL GELIBRE

Diumenge 3 de febrer, popular dia de sant Blai, no ens van posar l’os, però Benimatiax ens va oferir una espectacular ruta per alguns dels llocs més emblemàtics del nostre terme.
Puntualment, potser exagerem, vam eixir del cantó la Font passades les 8,30 del matí. Bol sol, frescoreta i  vent . Ens dirigirem pel carrer del Dalt a les escales de l’antiga era de la Creu i ens férem la foto oficial, no fos que pel camí algú es perdera o canviara de pensar.


La marxa començà a bon ritme, com el bon vi que provàrem en el tast de dissabte anterior: L’Infernale. (Possible joc de paraules). El camí era planer, però en deixar a mà dreta el que menava a les Vinyetes, es va fer més costerut. Però la marxa no afluixava. 


En un tres i no res ens trobàvem a la partida del Castell, lloc on s’iniciava la pujada fins la fortalesa de Gallinera. 


Però el ritme no minvava. Els senderistes semblàvem panxacontents, però de segur que per a més d’un o d’una, la processó anava per dins. El fet és que en poc més d’una hora ens trobàvem esmorzant  als peus del castell de Gallinera. No teníem fred, però en trobar-nos en un lloc ombrívol, acabàrem la menja amb relativa rapidesa. 



Ara venia la part més atractiva de l’itinerari. En efecte, agafàrem el sender que transita per baix dels recingles del Gelibre. 


 La vista era impactant: davant nostre s’obria imponent la Mediterrània que besava la costa, sense vergonya. La marjal, el Montgó, Segària... entre altres tòtems de la nostra terra els teníem al nostre abast. 

I l’Atzúbia, que es veia preciosa. I dalt, el totpoderós Gelibre. Rius de pedra naixien inopinadament i travessàvem el caminoi: eren els recingles. 



Algú agosarat va intentar crear un nou esport: el recinglesport , no sabem si amb massa èxit.


Sempre estupefactes, continuàrem impassibles la nostra caminada. 


Aviat ens trobàrem dalt del Miserà, on regnava el més absolut silenci. Seguírem ara per una carretera de muntanya envers la desviació cap a l’ Atzúbia. 

Carretera empinada, però vista extraordinària. De seguida agafàrem un sender que naixia a mà esquerra i que ens va portar  ràpidament  a l’Asmeita, on retérem honors al venerable pou de l’Asmeita.


Ara tocava tornar al poble, cosa que férem pel camí de la Raconada, deixant a la nostra esquerra la bufona Milotxa.


La ruta havia finit. I diuen que se sentí donar   un  vítol a Benimataix. Érem a sant Blai!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada