PELS
RECINGLES DEL GELIBRE
Diumenge 3 de febrer, popular dia de
sant Blai, no ens van posar l’os, però Benimatiax ens va oferir una
espectacular ruta per alguns dels llocs més emblemàtics del nostre terme.
Puntualment, potser exagerem, vam eixir
del cantó la Font passades les 8,30 del matí. Bol sol, frescoreta i vent . Ens dirigirem pel carrer del Dalt a
les escales de l’antiga era de la Creu i ens férem la foto oficial, no fos que
pel camí algú es perdera o canviara de pensar.
La marxa començà a bon ritme, com el
bon vi que provàrem en el tast de dissabte anterior: L’Infernale. (Possible joc de paraules). El camí era planer, però
en deixar a mà dreta el que menava a les Vinyetes, es va fer més costerut. Però
la marxa no afluixava.
En un tres i no res ens trobàvem a la partida del
Castell, lloc on s’iniciava la pujada fins la fortalesa de Gallinera.
Però el
ritme no minvava. Els senderistes semblàvem panxacontents, però de segur que
per a més d’un o d’una, la processó anava per dins. El fet és que en poc més
d’una hora ens trobàvem esmorzant als
peus del castell de Gallinera. No teníem fred, però en trobar-nos en un lloc
ombrívol, acabàrem la menja amb relativa rapidesa.
Ara venia la part més atractiva de l’itinerari.
En efecte, agafàrem el sender que transita per baix dels recingles del Gelibre.
La vista era impactant: davant nostre s’obria imponent la Mediterrània que
besava la costa, sense vergonya. La marjal, el Montgó, Segària... entre altres
tòtems de la nostra terra els teníem al nostre abast.
I l’Atzúbia, que es veia
preciosa. I dalt, el totpoderós Gelibre. Rius de pedra naixien inopinadament i
travessàvem el caminoi: eren els recingles.
Algú agosarat va intentar crear un
nou esport: el recinglesport , no sabem si amb massa èxit.
Sempre estupefactes, continuàrem
impassibles la nostra caminada.
Aviat ens trobàrem dalt del Miserà, on regnava
el més absolut silenci. Seguírem ara per una carretera de muntanya envers la
desviació cap a l’ Atzúbia.
Carretera empinada, però vista extraordinària. De
seguida agafàrem un sender que naixia a mà esquerra i que ens va portar ràpidament a l’Asmeita, on retérem honors al venerable
pou de l’Asmeita.
Ara tocava tornar al poble, cosa que férem pel camí de la
Raconada, deixant a la nostra esquerra la bufona Milotxa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada